Més il·lusió que euros per a ser fallera major de València


No cal ser la Duquessa d’Alba per a ser fallera major de València (econòmicament, no físicament, s’entén), encara que gratis tampoc és. Esta és una de les conclusions del col·loqui sobre falleres majors de València que ha tingut lloc esta vesprada amb la moderació de Kepa Llona.

Unificar els jurats de cort d’honor i de fallera major de València, i donar més importància a la il·lusió pel càrrec que a l’aspecte material. Estes són dues de les idees que han sorgit durant el col·loqui titulat “¿Com ser fallera major de València?” organitzat per la web Vive las Fallas i on han participat Gueguel Massmanian Estellés (fallera major de València de 2005), Laura Caballero Molina (fallera major de València de 2011), Encarna Díaz Fort (fallera major infantil de València de 1979), Lucía Andrés Zarapico (fallera major infantil de València de 1996), Cristina Sánchez Beltrán (fallera major infantil de València de 2005) i María Berbel Fernández (fallera major infantil de València de 2009).

La xarrada va començar amb una breu història del càrrec de fallera major de València, narrada per Kepa Llona des dels primers precedents del mateix amb les reines de diverses festes locals de la ciutat fins a l’actualitat. A continuació van tocar-se diversos punts relacionats amb el tema, com la pròpia existència de la figura de la fallera major de València, a la qual cosa Laura va contestar que no té per què desaparéixer. Quant a la pregunta de si la candidata ha de ser necessàriament la fallera major de l’any anterior, Lucía  contesta que no té per què, sempre que tinga il·lusió de presentar-se a la preselecció. I parlant del procés d’elecció, Cristina opinava que seria bona idea que el jurat que elegix la cort d’honor i el que tria la fallera major de València fóra el mateix, ja que així coneixeria millor a les xiques i podria aprofundir més en elles per a després triar la representant de la festa, punt en el qual van manifestar el seu acord algunes de les presents. També va destacar el paper dels pares en el cas de l’elecció de les infantils. Per altra banda, Gueguel va reconéixer que les opinions quant a la selecció en Internet poden posar nervioses a les considerades favorites, com també el temps d’espera entre l’elecció de la cort i la de la fallera major de València, un mes en el seu cas i cinc mesos en el de Lucía. Per últim, va dir-se que haver sigut anteriorment de la cort d’honor, ja siga major o infantil, no ajuda a superar el procés d’elecció, com demostra el xicotet percentatge de xiquets (un 3%) que ho ha aconseguit al llarg de la història. Encarna va recomanar com a punts favorables d’una fallera major un bon saber estar i assumir tot el que suposa el càrrec.

Canviant de tema, es va plantejar si calia ser milionària per a ser fallera major de València, punt al qual van contestar unànimement que no, ja que cap xica té obligació en gastar-se un mínim o de tenir certa quantitat de vestits. Ara bé, també va quedar clar que tampoc era una cosa gratuïta, però com qualsevol afició, segons van afegir. En este sentit, es va afegir que amb la situació econòmica actual, poques famílies poden permetre’s que una filla deixe de treballar un mes per a poder execir com a fallera major de València o com a component de la seua cort d’honor. El que van recalcar va ser que fora de l’aspecte econòmic, l’important és tenir molta il·lusió en el càrrec.

El col·loqui va acabar amb dues intervencions del públic, una de les quals va demanar consells per a aquelles xiques que vulguen ser de la cort d’honor major o infantil, o falleres majors de València. Les ponents van recomanar oblidar-se dels comentaris de la gent, ser elles mateixes, tenir en compte que cada jurat té els seus gustos, assumir que matemàticament el més probable és no ser seleccionada i gaudir de l’acte de la preselecció.